Cansat de veure’ls a totes hores i per tot arreu, cansat de fer-me preguntes i no trobar cap resposta, dic prou i quedo amb l’Albert. Mentre demana un cafè l’estudio amb curiositat gairebé científica. Desconfiat. Fascinat. Com qui busca la manera de penetrar en un enigma. Com que m’interesa molt la seva primera reacció ataco sense avisar: “Per què corres, Albert?”
Remena el cafè amb parsimònia. Mai ens hem vist fora de la feina però no sembla gens sorprès ni per la situació ni per la pregunta. “Jo corro des de l’any 96, quan tenia 20 anys i no corria ni déu”. Ho diu amb orgull però no hi detecto vanitat. I afegeix: “…Però a mi córrer no m’agrada gaire”. L’efecte sorpresa que buscava m’acaba d’esclatar a la cara. O sigui: que d’aquí a 4 dies farà la Marató de Barcelona. Se sotmetrà a un esforç físic inhumà durant 3 o 4 hores i no li agrada córrer. “Ja t’ho pots creure…És molt avorrit, i a més, quan se’m van acabant les forces i em falta l’aire tinc aquella sensació d’ofec que a ningú no li agrada”.
Faig un glop molt lentament. Està bé. Potser no li agrada córrer. Però deu haver-hi alguna cosa que l’atrapa. Una raó racional o sobrenatural que l’empenyi a fer-ho. Alguna cosa que expliqui per per què tanta gent de tantes edats surt a córrer cada dia, molta estona o poca, de matí o de nit, plogui o nevi; mentre jo me’ls miro des del balcó, des de l’autobús o des de la terrassa d’un bar sense entendre res. És l’afany de superació? La voluntat d’assolir nous reptes? L’efecte psicològic de les endorfines? La necessitat d’establir relacions socials? Si no t’agrada, per què corres, Albert? “En realitat corro per dos motius. Un, per fer esport. Dos, per que la gent és poc seriosa.” Sort que ràpidament s’explica perquè m’he quedat tant desconcertat que estic a punt d’aixecar-me i marxar. “És molt més divertit fer un partidet de futbol, o de tennis, o de qualsevol altre esport que no pas córrer. Però un dia la gent arriba tard, l’altre dia no els va bé, al següent n’hi ha tres que no es presenten…Corrent faig esport com vull i quan vull”.
Ha passat una estona llarga. Hem pres algun cafè més i algunes aigües. M’ha explicat que acabar la marató de Barcelona li fa il·lusió tot i que córrer envoltat de tants atletes no el motiva especialment. Diu que quan ha fet curses populars i mitges maratons, els crits d’ànim i els aplaudiments de la gent no li fan ni fred ni calor, perquè quan està cansat està cansat i punt. Però també em confesa que s’està preparant bé i que a mesura que s’acosta el dia va notant un cert neguit. Mentre parla me l’imagino envoltat de corredors passant per l’Arc de Triomf. Amb el gest crispat i el rostre vermell per l’esforç. Amb la serenitat que dóna no córrer contra res ni contra ningú. I la prudència de qui no passat mai dels 30 quilòmetres i desconeix com pot reaccionar el seu organisme superat aquest límit.
S’està fent tard i hem de marxar. A la barra, mentre espero el canvi, em ve la seva imatge creuant la meta exhaust i feliç. Li pregunto quin serà el pròxim pas si se’n surt amb la marató. Millorar marca? Fer més maratons? “Si acabo la marató vull aprendre a anar en bicicleta”. Se m’escapa una rialla i ell també somriu. “És que vull fer una triatló, però no ser anar en bici”.
Ben mirat, intentant d’esbrinar per què corre l’Albert, el que he descobert és per què jo no corro. Potser, en realitat, era això el que hem preguntava quan els veia passar a totes hores i per tot arreu, des del balcó, des de l’autobús o des de la terrassa d’un bar. A diferència de l’Albert, jo no dec tenir cap motiu per córrer. Igual que ell, fins ara, tampoc en devia tenir cap per aprendre a anar en bicicleta.
Gràcies a Jordi Pallarés per aquest post tant emotivament personal. El podreu llegir als Blocs de laMalla.cat



