¿Qué os sugiere esta foto?
Coco Moon - Cementiri de Montjuïc (Barcelona)
Julio 13, 2009
Dicotomia
Posted by rojopicanton under Personal | Etiquetas: Barcelona, cementiri, fotografia, Montjuïc |[8] Comments
[8] Comments
[8] Comments
Julio 13, 2009
¿Qué os sugiere esta foto?
Coco Moon - Cementiri de Montjuïc (Barcelona)
Julio 14, 2009 at 5:33 pm
Piedra y plástico. Naturaleza y Humanidad. Dureza y sensibilidad. Entierro y boda. Muerte y vida. Pasado y presente (¿futuro?).
El mundo está compuesto por contrarios antagónicos.
Julio 14, 2009 at 6:15 pm
A mi em fa mal rollo…
Julio 19, 2009 at 9:11 pm
a mí me recuerda a Amaral!!!! será por los ojotes de la muñeca!!!!
besotes!!!! (cuanto tiempo sin pasar por aquí)
Agosto 3, 2009 at 11:06 pm
Fa dies que me la miro. Aquesta és una imatge que em genera sensacions contradictòries.. fins al punt que no sé si escriure o quedar-me amb la punta dels dits al límit del teclat.
Lo primer de tot és odi, o potser ràbia, si escupiria sobre aquesta imatge. Així de visceral és la primera sensació.
Per contra després la miro amb més deteniment i m’agrada, la trobo.. no sé original?, no pel fons allò que vol simbolitzar vull dir, sinó per la imatge.. m’agrada, … en el fons crec que odie la imatge de la dreta, la nina.. em dona sensacions d’una felicitat falsa, d’una mentida. Si, escupria sobre la nina. En canvi l’estàtua m’aporta realitat, que diria jo.. vida i m’agrada mirar-la. Potser és que entona amb el fons?, potser és perquè l’estàtua encaixa al cementiri?. Si, segurament la nina no hi hauria de ser aquí, per això també em fa ràbia i l’odie.
Podria continuar, m’agrada.. però ho deixe aquí tinc un cuc que m’està molestant i no hem deixa relaxar la ment. Ho deixe aquí
Agosto 4, 2009 at 1:53 am
Robert, com he arribat a trobar-te a faltar…ets lo puto crack! els teus comentaris sempre són per emmarcar…donen ganes de llegir-los una i una altra vegada!
Espero que l’estiu et vagi bé…com t’he dit, trobo a faltar la teva companyonia!
Una abraçada!
Agosto 4, 2009 at 8:40 am
Albert,
Últimament la voraginosa rutina no em deixa respirar, la rutina sempre és una excusa, potser és “altra cosa” que em colpeja la mà contra la cara, la meua pròpia mà!, i no em deixa temps per altra cosa… De moment la justícia en culpabilitza la rutina.
En tot cas saps que aquest espai, d’edició del teu lliure pensament, què és crònica d’allò crònic d’un mateix, és per a mi també un espai d’assaig, de lliure pensament, on quan, de nit i d’amagat, m’escape d’aquest colpeig rutinari i puc durant una breu estona deixar… deixar-me volar.
Octubre 11, 2009 at 2:12 pm
Pues, es primero una buena foto, porque pone la mujer con su antitise, por una lado esta la mujer de hace siglos, fuerte, pero delicada, firme pero carinosa, bella pero sencilla, y por el otro esta la chica practica pero plastica, bonita pero sin identidad propia, mas asequible al punto de ser barata, es lo que ha venido pasando con el tiempo en nosotras Las mujeres; hemos querido igualarnos tanto a los hombres, como unas con otras que hemos perdido la identidad. En cuanto el medio que envuelve la escena, es sobrio y triste, claro observa atonito en lo que nos hemos convertido.
Octubre 11, 2009 at 2:20 pm
Muchas gracias por comentar!
Genial (y muy acertada) explicación. Me ha encantado!